Aula de Poesia de Barcelona Revista Parlada

IMATGES DE LA REVISTA PARLADA Nº 71, OCTUBRE 2009, AMB ROSER AMILLS I IVAN TUBAU

2009-10-26T10:52:00.000-07:00

El passat 14 d'octubre Roser Amills i Ivan Tubau van ser els nostres convidats a la Revista Parlada de l'Aula de Poesia de Barcelona, a la seva edició nº 71. Des d'aproximadament tres quarts de vuit la poesia es va fer present a Cincómonos, on les veus d'Amills i Tubau es van alternar en una vetllada poètica càlida i emocionant. Us deixem algunes instantànies de la seva visita.

Iván Tubau [Barcelona, 1937].

Va viure dos anys a Gelida, cinc a França, un a Itàlia, nou a Madrid, mig a Anglaterra i mesos, setmanes o dies a altres llocs d’Europa, Amèrica i Àfrica. L’any 1970 retorna a la seva ciutat natal. Doctor en filologia francesa i graduat en art dramàtic i periodisme, ha estat, entre moltes més coses, professor universitari. Autor bilingüe, ha publicat diversos llibres de poesia: Domicilios transitorios (1984); Les ostres i el vi blanc (1987); Vendrán meses con erre (1991); Quatre exercicis físics de metafísica (Premi Enric Ferran de poesia catalana 1991); La quijada de Orce (1997); l’antologia Poesia impura (1998) i el seu últim poemari, Semen (2004). Poeta “incòmode”, com el va qualificar Pere Gimferrer, l’obra d’Iván Tubau apareix com una de les més vibrants, autèntiques, lúcides i inquietants de la poesia peninsular actual. Els seus poemes, una explosió de vitalitat creativa, aconsegueixen impactar, commoure o irritar al lector, que no pot deixar de sentir-se implicat en la paraula irònica, sàvia, feridora i precisa del poeta.

Roser Amills [Algaida, Mallorca, 1974].
Filòloga Romànica per la Universitat de Barcelona, periodista i escriptora. Ha publicat els llibres de poemes Uno solo, por favor (Calambur Editorial, Madrid, 1998, 1er Premio de Poesía de la Universidad Politécnica de Madrid) i Lais per amants distingits i altres paraules (Abadia Editors, Vilobí d'Onyar, 2004). Ha participat en diversos recitals de poesia, ha organitzat i coordinat cicles de recitals, ponències i trobades; ha participat en l’elaboració de catàlegs d’art, revistes i d’altres publicacions, ha comisariat exposicions i ha estat lletrista del grup indie Senyors tranquil.

EL HOMBRE QUE FUE VIERNES

Un día me contabas
como quien cuenta un cuento
la historia de aquel hombre
rubio y de ojos azules
que bajaba los viernes
de sus altas montañas
para hacerte el amor
y volvía a marcharse.

[Iván Tubau. De Vendrán Meses Con Erre. 1991]

NO ERES LO QUE DICES

Lo que eres me distrae de lo que dices.
PEDRO SALINAS

Lo descubrí hace años en Ibiza: no eres
la que habla conmigo como las profesoras,
la que dice palabras como estratigrafía,
sobredimensionar y propósitos lúdicos,
sino la que recorre mis recovecos tibios
con una mano sabia y amable siempre húmeda,
la que impregna mi lengua con sus zumos secretos,
la que gime muy suave, la que grita muy fuerte.

[Iván Tubau. De La quijada de Orce. 1997]

Las primeras obras
fueron elevadas;
hoy, groseramente histórica,
mi boca sólo clama
por tu amor.

El cielo amarillea, azulea, enrojece,
tus ojos se perfuman,
todo eso es el cariño,
incluso los lazos,
pero uno se ve envejecer fragilísimo
y sabe que no durará eternamente
y llegan las prisas
en un despliegue
exacto
de asertos saltadores de cornisas.

Me atenaza el cuello
el nudo apretado de tu distancia
esa forma de no mirarme,
mortalísima llaga
elevada congoja:
sé que ya algo desnuda bajo el vestido
preguntas sin decir nada.

[Roser Amills. De Uno solo, por favor. 1998]

podeu trobar el video del recital a l'adreça següent:

http://vimeo.com/7113819

IMATGES DE LA REVISTA EFÍMERA. SETEMBRE 2009

2009-09-13T03:21:00.000-07:00

El passat dia 9 de setembre, tal com haviem anunciat, vam rebre com a convidats, a la Revista Efímera, José Peral Jiménez (Scotta) i Cristóbal Carrasco Bermudo (Ask), acompanyats a la guitarra per Francisco Jiménez Escribano (El Curro). Cincómonos es va omplir d'energia poètica i de musicalitat gràcies a l'escalfor dels versos dels nostres convidats i a la força de la guitarra d'El Curro, que va alternar melodies flamenques amb blues i d'altres estils en l'acompanyament de la poesia de tots dos autors. Màgia i duende per a una vetllada inoblidable. Us fem cinc cèntims, a través d'algunes imatges del recital, i deixem una petita mostra de l'obra dels poetes.

d'esquerra a dreta: El Curro a la guitarra, Scotta i Ask

El Curro, concentrat, a punt d'arrencar-se

Scotta, introduint-nos a la seva poètica

A la recerca dels versos inaugurals

Scotta, en acció, acompanyat per El Curro,
sota l'atenta mirada d'Ask

Ask entra en acció, amb una primera
ronda de poemes

Ask, en un dels moments de més intensitat

Cap a l'ecuador de la vetllada
El Curro ens ofereix un solo, amb aire flamenc

Torna a sentir-se la veu d'Scotta

Ask, atent a la intervenció del seu
amic i company, Scotta

Més rondes i més versos. La paraula neix alternativament
de les veus d'Scotta i Ask

Arribem al final de la vetllada.
Per nosaltres també ha estat un plaer, amic Ask

¡Humano, nunca nazcas!

V. Aleixandre

Es fácil olvidar que quise tanto

con tanta cicatriz como maestro,

yo tengo el corazón muy a la mano

y enfermo de medir ya metro y medio.

Ese cabrón cultiva el desengaño,

pero es fiel como una uña o un pelo,

siempre que yo lo he desgajado,

después, ha vuelto a crecer de nuevo.

Por eso, antes de ayer, sin más reparo

que estar de tanto amor hasta los huevos,

tomé un cuchillo grande y afilado

y de un tajo fugaz pero certero,

corté, como se corta, por lo sano

y eché mi corazón, vivo, los perros.

Si piensa, tendrá angustia.
Si duda, tendrá locura.
Si siente, tendrá soledad.

Eduardo Galeano

En mi cuerpo siembro alambradas
de espino, para defenderme
de los gusanos que me atacan.
Desde el pubis hasta el pecho
sólo me crecen asfódelos
y de vez en cuando haramagos
que me alegran mis decrépitas
primaveras de plástico,
pero nada de armamentos,
ni pistolas, ni cuchillos,
ni un simple misil peniforme
que asuste a mis enemigos,
cada vez más de uniformes
vestidos y agradecidos.
En mi cuerpo apago candelas
y enciendo otras,
aro la tierra y esparzo escombros,
vomito inviernos,
engullo veranos,
doy cualquier cosa por ser de piedra
porque no me aclaro,
yo vivo en el miedo
y no sé si mi cuerpo es mi tumba
o mi tumba mi cuerpo.

También en primavera mueren los cisnes

Charles Bukowski

Yo, Vladimir Maiakovski,
yo, Rimbaud
y nada más.
Yo, mejor muerto,
y Emily Dickinson
viendo mi entierro pasar.

[Scotta. De Yo, Rimbaud.]

POR AQUELLOS AÑOS

Por aquellos años llevaba el cabello largo enmarañado

Con sueños que luego apenas se cumplieron.

Era un iluso como cientos de ilusos que cruzan la calle

a ciegas, un héroe presumido y cobarde.

Pensaba entonces en la poesía más que en el sexo,

Y tenía la seguridad de comprender mejor

Un poema de Rimbaud que la teoría lingüística de Chomsky;

Los días pasaban sin darme cuenta desde mi ventana

Ensimismado en la lectura de Crimen y Castigo,

O literalmente enganchado a los versos de Luis Aragón.

Me pesaba más el cuerpo que la culpa,

Y eran tantas la tristezas que forzaba al día

Como veces visitaba al retrete.

Presentía al verso antes de ser verso,

Y el poema no tenía entonces ni la más mínima importancia.

Mis amigos me miraban de reojo,

Sentenciando una vida sin vida, sin línea marcada,

Sin río ni mar donde morir,

Mientras brindaban los duros trabajos como victorias falsas

y besaban a sus respectivas novias a fuerza de tornillo.

Mis padres caían en la cuenta de amarse

A veces cuando era demasiado tarde

Y mis hermanos llevaban vidas dispares,

Mas todos dormíamos como felices bajo el mismo techo.

Por aquellos años uno no presiente el engaño como parte del día,

Y ante la adversidad no había más escapatoria que una sonrisa

Aunque uno no supiera realmente si era fingida.

[Ask]

Tan solo quieren minarnos las entrañas

con excrementos, lapidarnos los ojos

frente al televisor, conducirnos con infrarrojos

al desperdicio, fusilarnos de metralla

por el páncreas…

Una sola voz sin tu debida cuenta

permanece inmensa a pesar de todo.

En sus paredes la memoria retumba

a golpes de timbal de guerra,

a sed de rabia seca.

Allá permanecen los héroes,

encerrados en vitrinas de museos

con camisas de fuerza

donde las sombras descansan

sobre lechos de libros empolvados.

Tan solo buscan amordazarnos el corazón

a base de hipotecas, encadenarnos con púas

a un bostezar infinito, y morir, morir

sin la dicha de haber vivido.

Soy una sola voz que no tiene nombre,

ni fuerza, ni alma alguna,

para levantar esta condena.

Allá siguen los héroes

con la desdicha entre sus huesos

de no poder clamar victoria

en este presente incierto

porque el presente no es cosa de uno,

sino cosa de cientos.

Por calles que eran días

no buscaba el sol, ni el incendiario cosmos,

ni siquiera una esquina para prostituir al tiempo.

Tampoco era necesario el verso ni engrandecer la existencia,

o caer acaso en la fatiga del pensamiento.

Era simplemente cruzar sin mirar apenas,

desafiante en todo momento,

aunque sin el deseo de una posible desgracia.

La ciudad era inmensa,

con estaciones que pasan,

con veranos sedientos en postales de sirenas,

con la boca del metro,

con una vía láctea de neón

bajo el suelo,

bajo el asfalto…

El amanecer entonces no importaba nada como tampoco importa ahora.

Alguien me llamaba de vez en cuando

para llamar también de vez en cuando a alguien

descubriendo quizás la humillación propia de uno mismo.

Por calles que eran días no había nada,

la ciudad reptaba

con sus ruidos de ascensor viejo,

de vientres desalojados,

pensando quizás

en caminos nuevos donde asediar a una nueva sonrisa.

Por calles que eran días yo no era un presente

sino un secuestro sin esperanza de rescate,

pero eso sí, desafiante en todo momento,

con pistolas entre las cejas, por si las moscas.

[Ask, de Memorias de Acanto]

REVISTA EFÍMERA DE L'AULA DE POESIA DE BARCELONA. 9 de setembre de 2009.

2009-09-05T12:37:00.000-07:00

us conviden a la

REVISTA EFÍMERA

de l’Aula de Poesia de Barcelona

amb la participació d’

Dimecres 9 de setembre. 19.30

Espai d’art Cincómonos

Consell de Cent, 283. Barcelona

Coordinat i presentat per J. A. Arcediano.

José Peral Jiménez (Scotta) nascut a Campillos, Málaga, l’any 1962, és poeta, narrador, dramaturg i compositor. La música constitueix una presència constant i imprescindible a la seva vida, que ha derivat en contactes i col·laboracions amb diversos grups de rock, cantautors i cantaores, alguns dels quals fan servir els seus versos com a matèria prima de les seves composicions. Fou membre fundador del grup DDT, vocalista als seus inicis i lletrista al llarg de tota la trajectòria del grup. Des de 1998 ha presentat la seva poesia acompanyat a la guitarra per diferents artistes (Paco Guerrero, Remvives, Pepa Niebla i en l’actualitat per Francisco Jiménez Escribano, El Curro). Forma part de l’Academia Iberoamericana de Poesía, mitjançant el seu capítol malagueny. Practica la poesia com a eina de lluita, com a crit de protesta, tot i que també s’expressa en altres registres, com la poesia amorosa. Ha publicat, en poesia, els llibres Yo, Rimbaud; El taller de las campanas; Los cuernos del diablo; La rebelión de los niños muertos; De las sombras a la violencia; El día que amanezca; ¡Agua! i Diario de un mes de enero.

Francisco Jiménez Escribano (El Curro)

Nascut a Campillos l’any 1988, va iniciar la seva relació amb la guitarra als vuit anys, i dos anys després, de la mà de J. Carlos Jiménez Lérida, va començar a orientar-se cap al flamenc. L’any 2000 va ingressar al Conservatorio de Campillos, complementant els seus estudis acadèmics amb el contacte amb el flamenc del carrer mitjançant El Soli. Ha format part de diferents comparses de Málaga i Campillos. Des de 2006 comparteix escenari amb Scotta, treballant en la fusió de poesia i flamenc. L’any 2008 han participat junts en la gravació d’un CD benèfic, Proyecto Múltiple, per a l’Asociación de Esclerosis Múltiple de Campillos, amb el tema Otoño en Manhattan. Des de 2007 continua els seus estudis de manera autodidacta, a la vegada que s’endinsa en altres estils com el Blues i el Rock and Roll. l’any 2008 entra a formar part del grup de Rock DDT com a baixista i de l’orquestra Tropical Sound com a guitarrista, a la vegada que funda el grup de flamenc-fusió Changüay, a càrrec de la guitarra i la música. Col·labora com a guitarrista i baixista a la gravació del disc Hechizos de colores del grup alacantí de flamenc-fusió Caramala. Actualment reb classes del guitarrista flamenc J. Juan Pantojas i treballa conjuntament amb el cantaor Pepe el Pelúo.

Cristóbal Carrasco Bermudo (Ask)

Campillos, 1977. Ha format part des de molt jove de la companyia dramàtica Savia Nueva i ha col·laborat amb la ràdio Onda Cálida. Amb el seu company, gran amic i poeta J. P. J (Scotta), que li obrí les portes del món de la poesia, va codirigir Espejos de Soledades, programa de ràdio dedicat al gènere poètic, així com el certamen anual de José María Hinojosa, al qual apareixen les seves primeres aportacions poètiques. Però serà a la universitat malaguenya on el poeta trobarà el marc propici per a encetar la seva pròpia veu. Estudia Filologia Hispànica i participa activament en certamens literaris, sobre tot en nombrosos recitals de diversa índole. Apareixen alguns poemas publicats a la revista filològica La pluma y el tiempo, de La rebelión de las sombras, obra inacabada. Finalitza els seus estudis l’any 2003 i comença una nova vida a Catalunya. És autor, entre d’altres, de les obres Memorias de Acanto, Fiebres, Premonición de los espacios i l’esmentada La rebelión de las sombras. Actualment alterna la seva residència entre Cadaqués i Barcelona.

No hi falteu. Esperem compartir amb tots vosaltres aquesta vetllada poètica.

REVISTA PARLADA Nº 70. ABRIL 2009

2009-09-04T12:01:00.000-07:00

Després d'un parèntesi involuntari, la Revista Parlada va tornar a l'abril amb un dels poetes més interessants del panorama nacional, Sergio Gaspar, que va estar acompanyat per Miguel Ángel Cabrera, com a poeta presentat. Sergio Gaspar va llegir poemes del seu darrer llibre, publicat recentment, Estancia (DVD ediciones, 2009). Cabrera va deixar una mostra de la seva poesia, encara inèdita. Una agradable vetllada poètica i una xerrada amena i molt instructiva amb els autors. Deixem constància de la seva visita amb algunes imatges.

A la tarima de Cincómonos, d'esquerra a dreta
J. A. Arcediano, M. A. Cabrera i Sergio Gaspar

IMATGES DE LA REVISTA PARLADA, Nº 69

2009-01-25T04:03:00.000-08:00

El passat 10 de desembre vam rebre com a convidats a la Revista Parlada a RAQUEL CASAS i JOAN CARLES GONZÀLEZ PUJALTE, dos poetes de diferents procedències, geogràfiques (la Raquel de Vilanova i la Geltrú i el Joan Carles de Mataró) i estilístiques. Tot i així, conflueixen, de vegades, en alguns temes i en la seva manera de dirigir la mirada cap als fets de l'existència. Va ser molt agradable pels que ens vam donar cita a Cincómonos, escoltar les seves veus poètiques i les seves opinions, en una trobada intensa i gairebé íntima, de la qual ens queden aquestes imatges.

[El recital es va convertir en una mena de tertúlia poètica, on es van alternar les lectures, els comentaris dels autors i les opinions i reflexions dels presents]

[Raquel Casas en un moment de la seva intervenció]

[Joan Carles Gonzàlez Pujalte, llegint un dels seus poemes]

[Una imatge de Joan Carles comentant aspectes de la seva poètica]

[La poesia també deixa espai per al somriure]

[Els convidats, acompanyats de l'Arcediano, coordinador de la Revista Parlada]

Les portes de Cincómonos ja esperen obertes als propers convidats
de la Revista Efímera, al mes de març de 2009. No hi falteu, si us plau.

REVISTA PARLADA Nº 69

2009-01-24T11:39:00.000-08:00

i

Cincómonos

Us conviden a gaudir de la presència

i els versos de

RAQUEL CASAS

JOAN CARLES GONZÀLEZ PUJALTE

REVISTA PARLADA de l'AULA
de POESIA de BARCELONA

nº 69

Dimecres 10 de desembre. 19.30 h.

Espai d’art Cincómonos. Consell de Cent, 283. Barcelona.

ESTRATÈGIA

No té cap estratègia el cuc,

comença per allà on comença,

devora el que troba i no pensa

i no sap que és vencedora presència

de la terra negra, viva

com una sabonera de femta.

Per això no li dol

quan a ell també el temps

―no té consciència―

li mossega la tendresa

amb dentetes d’impaciència.

[Joan Carles Gonzàlez Pujalte]

EL LABERINT

Et despertes,

sola i lliure,

davant el vent de l’illa nua.

Cloenda

Després de tenir-te al Paradís

vaig voler desaparèixer

en el poema.

[Raquel Casas. De Les randes del paradís].

ESTRENA DE L'EFÍMERA

2009-01-24T10:49:00.000-08:00

Amb una afluència de públic més enllà de tota previsió, es va estrenar la REVISTA EFÍMERA de l'Aula de Poesia de Barcelona, amb la compareixença de la poeta mexicana LAURA FERNÁNDEZ MAcGREGOR MAZA. L'acte es va iniciar amb un dels elements sorpresa per a la nostra convidada: la interpretació del tema País petit, de Lluís Llach, per part de Carolina Farrés, acompanyada al piano per l'Albert Gil. El José Antonio Arcediano va dir unes breus paraules de presentació de la poeta i, tot seguit, vam poguer gaudir d'alguns poemes del llibre Perlas de pasión y pensamiento II a la veu de Cristina Fabregat, actriu i rapsoda, així com de la pròpia veu de l'autora. La cloenda va fer tornar a l'escenari la Carolina i l'Albert per a interpretar una versió musicada de Desprendimiento, un dels poemes inclosos al llibre esmentat, l'adaptació del qual ha estat a càrrec del propi Albert Gil.

Va ser una veritable festa i un plaer reunir a poeta, actriu, cantant i músic amb un sol objectiu: fer present la poesia de Laura Fernández MacGregor, arribada des de Cuernavaca (Mèxic) per presentar a Barcelona les seves darreres creacions.

IMATGES DEL RECITAL

[Carolina Farrés i Albert Gil, interpretant un dels temes musicals]

[Cristina Fabregat, recitant]

[Laura Fernández MacGregor Maza,
en dos moments de la seva intervenció]

[L'escenari de Cincómonos, que ja espera els nous convidats]

REVISTA EFÍMERA DE L'AULA DE POESIA DE BARCELONA

2009-01-24T10:24:00.000-08:00

AULA DE POESIA DE BARCELONA i CINCÓMONOS

Us conviden a gaudir de la presència

i els versos

LAURA FERNÁNDEZ MAcGREGOR MAZA

a la Revista Efímera

de l’Aula de Poesia de Barcelona

Dilluns 10 de novembre a les 19.00 h

Amb la participació de

Cristina Fabregat (actriu)

Carolina Farrés (soprano)

Albert Gil (piano)

Espai d’art Cincómonos. Consell de Cent, 283. Barcelona.

LAURA FERNÁNDEZ MAcGREGOR MAZA va néixer a Mèxic Districte Federal. Els seus primers estudis els va fer als Estats Units, on va aprendre l’anglès al mateix temps que l’espanyol. Va ser professora, traductora i intèrpret simultània d’anglès i espanyol. Va estudiar per a educadora, rebent el seu diploma de mans de Rosaura Zapata, la iniciadora del sistema d’ensenyament preescolar a Mèxic. És lectora àvida i apassionada col·leccionista d’art. Actualment és empresària i es dedica també a impulsar i recolzar als artistes plàstics, especialment als que hi viuen a Morelos, l’estat on resideix. Ha publicat cinc llibres de poemes, tot i que el seu primer llibre va ser un recull costumbrista i amb dites mexicanes, publicat sota pseudònim. El seu conte Chincolo va donar nom al primer museu del món dedicat a l’art infantil, adreçat a la protecció del medi ambient. Aviat estrenarà a Mèxic D. F. la comèdia musical de la seva autoria El mundo dorado del hombre casado.

A la Revista Efímera de l’Aula de Poesia de Barcelona, la poeta mexicana llegirà alguns dels poemes del seu darrer llibre, Perlas de pasión y pensamiento II. Gaudirem també d’altres peces del llibre recitades per la rapsoda i actriu Cristina Fabregat, i de la interpretació d’alguns temes musicals per part de Carolina Farrés (veu) i d’Albert Gil (piano).

EL MUELLE O LA GAVIOTA

Hoy contemplo la marea baja

y me siento como esa playa:

todavía húmeda de ti,

sin embargo desolada.

La playa es gris.

Se asemeja a mi vida

incolora sin ti.

Las gaviotas revolotean desconsoladas

porque ayer el hombre destruyó

su última morada:

un viejo muelle.

No sé si soy

el muelle o la gaviota...

ABRAZANDO MI CAÍDA

Me incliné por mi balcón:

estatua blanca, rígida y desnuda.

Entregada a mi juego con la luna

que a los lunáticos desata.

Oí el canto del terciopelo ignoto

tan cerca como el parpadeo.

Un relámpago cuarteó mi escenario

desquebrajando en claroscuro mi silueta.

Cerré los ojos.

Fue libre mi caída.

Oí mi grito que rasgó el silencio...

Iba al lugar que conjeturan tantos necios

y pasan días enteros discutiendo.

Por segundos me fundía con la noche.

¿Imágenes?

Relámpago, silueta, vida.

Por fin me abandoné

abrazando mi caída.

Sombra bruna,

sin gloria, ni reproche.

Poemes inclosos al llibre Perlas de pasión y pensamiento II

REVISTA PARLADA Nº 68. GRACIELA ARÁOZ y EDGARDO DOBRY

2008-10-12T23:13:00.000-07:00

EL PASADO día 8 de octubre tuvimos el placer de recibir en la Revista Parlada a los poetas GRACIELA ARÁOZ, procedente de Argentina, y EDGARDO DOBRY, argentino también, pero residente en Barcelona. Sus voces resonaron en Cincómonos con un acento intimista, ante los atentos oídos de unos cuantos habituales del evento que no quisieron perderse los versos de estos poetas compañeros de generación pero con concepciones distintas acerca de la creación poética.

Graciela Nidia Aráoz nació en Villa Mercedes, provincia de San Luis. Es Profesora en Letras. Por concurso de antecedentes ganó una beca para realizar un postgrado en Madrid, donde obtuvo los títulos de profesorado en Lengua y Literatura Española y la licenciatura en Filología (Sección Hispánica). Actualmente es la Presidenta de la Sociedad de Escritoras y Escritores de la Argentina, SEA. Integró el Consejo de Redacción de la mítica revista de poesía Último Reino. Es miembro de la Comisión de Actividades Culturales de la Fundación El Libro. Es la Coordinadora General del Festival Internacional de Poesía de la Feria Internacional del Libro de Buenos Aires, Argentina. Diseñó e implementó la campaña de promoción del libro y la lectura “Argentina Crece Leyendo” de la Comisión Nacional Protectoras de Bibliotecas Populares (CONABIP). Fue invitada a participar en la Feria del Libro de La Habana, Cuba y recientemente participó el VIII Festival Internacional de Poesía de Sapanca, Turquía. Publicó los libros de poesía Equipaje de Silencio, Itinerario del fuego y Diabla, y el ensayo Ángel García López: una renovación en la lírica española contemporánea. Además de varios ensayos sobre cultura, educación, lectura y la participación de la mujer en la política argentina. Obtuvo en España el Primer Premio “Tiflos” de Poesía, el Primer Premio de Poesía “Vicente Aleixandre” y el Segundo Premio “Carmen Conde”. Poemas de Diabla fueron traducidos al japonés.

Edgardo Dobry nació en Rosario, Argentina, en 1962. Es doctor en filología por la Universidad de Barcelona, ciudad en la que reside desde 1986. Ha publicado los libros de poemas Tarde del cristal (Último Reino, Buenos Aires, 1992), Cinética (Buenos Aires, Tierra Firme, 1999; edición revisada en Madrid, Dilema, 2004), El lago de los botes (Barcelona, Lumen, 2005) y Cosas (Barcelona, Lumen, 2008), así como el volumen Orfeo en el quiosco de diarios, que recoge una buena parte de sus artículos y ensayos sobre literatura. Algunos poemas suyos pueden verse en Monstruos. Antología de la joven poesía argentina (Fondo de Cultura Económica, Buenos Aires, 2001). Su ensayo Poesía argentina actual: del neobarroco al objetivismo (y más allá) se encuentra desde octubre de 2001 en el sitio de la revista Punto de Vista, (www.bazaramericano.com). Trabaja como traductor y editor para diversas editoriales y revistas. Como crítico colabora en diferentes medios de España y Argentina, como el diario El País y la revista Diario de Poesía, a cuyo consejo de redacción pertenece.

GRACIELA nos ofreció algunos de sus poemas pertenecientes a Diabla, libro en el que reflexiona, entre otras cuestiones, sobre las condiciones de posibilidad de la poesía (no puedo con palabras decir la nada), y sobre el papel del poeta como vehículo de la palabra.

VIII

Me desnudo analfabeta en la lluvia,
sin el diccionario
que suelen usar los hombres para su lengua lábil.

Cuando llega la caricia
la desbordo para bordar en el agua
una pregunta.

No puedo con palabras decir la nada.

Me desnublo y me pierdo
entre esos ángeles que hipnotizan
mi ignorancia.

Mancho mis labios con humo.
El olor se quema y la pregunta desesperada arde.
Soy nieve.
Me doy vuelta y la espalda a mi animal busca,
giro,
de la garganta sale un cielo rojo.

Ya los largos ojos
se fueron con los astros
y permanezco
indecible
en la tierra.

Por su parte, EDGARDO nos obsequió con una muestra de poemas pertenecientes a El lago de los botes, libro en el que deja algunas pinceladas autobiográficas y en el que plantea una poesía de tono narrativo, como de cuento, leve, sin estridencias, sin énfasis innecesarios, tan solo apoyándose en el fluir de la pequeña historia que nos está contando.

PAISAJE DE BALCÓN DESPUÉS DE UN VIAJE

Para Mario Catelli

Geranio se secó:
entre sus pasas de flores
cabecea el aspa de la marihuana.
Tengo que llamar a Mario,
preguntarle cuántas veces
se regaba esta plantita:
seré el enfermero de esta débil lozanía,
por su única plegaria chiflado un eremita,
ya un murmullo sólo, pedregoso río.

COMO colofón de sus intervenciones, los poetas recitaron también otros textos. Edgardo Dobry leyó algunos poemas inéditos, mientras que Graciela Aráoz nos ofreció el poema titulado Carta oral a su amor de Aidín Zoara, bello poema construido en versos alejandrinos.

[Sobre estas líneas, algunas instantáneas del recital tomadas por Juan Carlos Peña. En la última, de izquierda a derecha, Jordi Virallonga, presidente del Aula de Poesía de Barcelona, Graciela Aráoz, Edgardo Dobry, Eduard Sanahuja, vicepresidente del Aula y J. A. Arcediano, presentador de la Revista Parlada]

Os esperamos en nuestra próxima cita, el lunes día 10 de noviembre, donde inauguraremos un nuevo formato, la Revista Efímera, con la poeta mexicana LAURA FERNÁNDEZ MAcGREGOR MAZA, en la que tendrán cabida otras formas de expresión poética y otros modos de interacción entre poesía, música, performance, etc.

Hasta entonces, saludos cordiales, y nuestro más sincero agradecimiento a Cincómonos, por acoger entre sus paredes a la poesía y a los poetas.

Imatges del recital d'Aina Torrent-Lenzen & Clara Comas

2008-06-13T08:06:00.000-07:00

Amb la sala ben plena,

l'Aina Torrent-Lenzen i la Clara Comas

van enlluernar-nos amb els seus versos senzills i directes,

i van tancar el curs 2007-2008 de la Revista Parlada.

L'Aina ens va presentar el seu poemari Retrobaments

Si més no des de Newton
no hi ha cap definició fiable
del que és la matèria...

Però aquests moviments circulars
m’han ablanit l’esperit de tal manera
que amb una visible i feliç flonjor
ara es llança a l’aventura d’esbrinar

quins són els límits del cos.

...I la Clara ens va dir els seus poemes quàntics!

Hi ha llits, aparentment arrenglerats,
que de nit se solapen.

Cap llençol no amaga dos cossos nus.

...amb aquest bon sabor de boca, doncs, tanquem el curs poètic.

El curs vinent tindrem sorpreses.

Tornem després de l'estiu!!!

Revista Parlada de 10 de juny de 2008 - Fotos d'Edu Barbero
Ver álbum - Reproducir de diapositivas

Revista Parlada num 67 - Aina Torrent-Lenzen & Clara Comas

2008-06-06T00:41:00.000-07:00

Us conviden a compartir la presència i els versos d’

AINA TORRENT-LENZEN i CLARA COMAS

A l'Espai d'Art Cincómonos (Consell de Cent, 283)

Dimarts, 10 de juny, a les 19,30 h.

AINA TORRENT-LENZEN és música, lingüista, professora i traductora. Com a poeta, ha publicat els llibres Bisagras (1998), Edulcorants per a una culleradeta de vida (2006), tots dos editats a Alemanya, i Retrobaments (Emboscall, 2008). Tal com ha escrit Paco Cantero, “Retrobaments és un poemari sencer, però també és un recull. De poemes fragmentaris, miscel·lanis, amb paisatges íntims i reflexions subtils. On allò més concret queda dibuixat amb dues ratlles, i s’eleva espiritualment a un altre plànol: Segurament és la força de les coses petites que, com una gravitació, acapara tot el nostre amor.”

A mi
deixeu-me la substància.

De la meva vida,
no vull fer-ne pas un puzle:
de records, moments, lectures,
viatges, objectes, converses col·leccionades...

Tinc la baterola
que de tot això
n’he d’esprémer el suc...

i llavors
en sortirà la substància
-sempre immortal!-
del no-res.

CLARA COMAS és periodista i estudiant de lingüística.Va ser finalista del Segon Premi Universitari de Poesia Mª Mercè Marçal. La seva poesia ha estat recollida a Quàntiques. Poesia jove amb diferencial femení (Servei de Publicacions de la UAB, 2008). La paradoxa que s’amaga al fons dels sentiments, la perplexitat davant la màgia dels fets quotidians, la sensualitat i la frescor d’una joventut amarada d’alegre lucidesa, són algunes de les agradables sorpreses que ens esperen als seus versos.

Qui estimi el poema
sabrà el secret del poeta.

Qui estimi el poeta

sabrà el secret del poema.

Imatges del recital Pedro Luis Cano & Mateo Rello

2008-04-21T10:29:00.000-07:00

Dimarts 8 d'abril va ser divertit. Dimarts 8 d'abril va ser emocionant...!

Pedro Cano i Mateo Rello, bons amics, van encomanar-nos la seva poesia compromesa i directa.

Fotos d'Edu Barbero Ver álbum Reproducir de diapositivas

Revista Parlada num. 66: Pedro Luis Cano i Mateo Rello

2008-04-03T08:23:00.000-07:00

Us conviden a compartir la presència i els versos de

Pedro Luis Cano i Mateo Rello

8 d’abril de 2008 / 19,30 h

Espai d’art CINCÓMONOS. Consell de Cent, 283
[entre Enric Granados i Aribau]

PEDRO LUIS CANO nació en Jaén en 1956, pero desde muy joven se trasladó con su familia a Santa Coloma de Gramenet, traumático transplante que constituye una referencia constante en su poesía. De perseverante formación autodidacta, su poesía rezuma autenticidad y se aleja de la rigidez y el academicismo de los planes de enseñanza al uso. Su biografía le conduce, pues, a una poesía libre, de versos despojados de toda retórica, de una desnudez contundente y definitiva, que nos hace sentir la inmediatez y la intimidad de su yo poético. Obtuvo el premio PASCSA 2000 con el poemario “Viaje al estanque de los peces dorados” y el Ciudad de Badalona 2002 con “Cosas y casos que no cotizan en bolsa” (ambos publicados en un solo volumen por l’Esguard en 2003 bajo el título del primero de ellos). En 2006 vio la luz “La sombra prestada” (Paralelo Sur). Ahora repite experiencia con Paralelo Sur, haciéndonos llegar su última entrega poética, finalista del Premio Màrius Sampere 2007, "El carnaval de los hombres grises" -homónimo del programa radiofónico que conduce Pedro Cano en Santa Coloma Radio- que acaba de ver la luz. Es también miembro de l’Associació Colomenca de Literatura.

SÓLO UN MOMENTO

De pronto abres los ojos; ves
las copas de los árboles
ardiendo.

Mi amor, sólo
un momento.

MATEO RELLO nació en Badalona, en 1968, porque “Santa Coloma no tenía entonces ni siquiera ambulatorio” (en palabras del propio poeta). Es redactor de Solidaridad Obrera, desde cuyas páginas ha contribuido a la divulgación de autores y artistas actuales, impulsando el suplemento ArtArquía, donde se recogen periódicamente trabajos artísticos. En la propia “Soli” fueron publicados, en el invierno de 2000, diversos poemas y las biografías de los poetas libertarios Adán Olisipo, Liberto Acina y Fernando Silva Gante (tres heterónimos de Rello) que aparecieron posteriormente en una enciclopedia como personajes reales. En 2002 publicó el libro de poemas Orilla Sur (editado por el Grupo León Felipe), un canto de regreso y a la vez una evocación de la Barcelona de otros tiempos, en plena efervescencia de los movimientos obreros y la cultura popular y libertaria. Es cofundador y director de la revista Caravansari, revista de poesía en lenguas peninsulares, y pertenece a l’Associació Colomenca de Literatura.

Sabed, que como un buen esclavo os serviré dócilmente

pues mi oficio es inútil.

Vivo donde viven los perros

aullando ante la muerte.

Es la forma de protegerme de vosotros.

Imatges del recital de Montserrat Rodés & Laia Martinez

2008-03-13T02:20:00.000-07:00

En un ambient d'intimitat, a mitja llum, la sala ben plena, dimarts 11 vam sentir els di-versos de les poetes Montserrat Rodés i Laia Martínez.

Va començar la Laia amb una selecció de les seves adúlteres, borratxes i cíniques (l'ABC de la Laia), celebrades pertot, compassives i puritanes,

T’acaronen amb mans
grogues
del tabac
i amb l’escalfor suada
del seu alè cremat.

i ens va oferir un recital contingut, madur, amb bis de Quàntica! i una presència creixent.

La Montserrat va submergir-nos al seu univers de frases nues i imatges aclaparadores

Consignar el paisatge –sense
temps- a fons perdut. Indemne.

tot llegint poemes d'Immunitats i del seu nou poemari, inèdit, esperat. Al seu bis, va oferir-nos un tast antològic

... i ens va deixar suspesos.

Un recital de contrastos,

i d'identitats,

i intimitats

diverses i sobtades.

Revista Parlada 11-mar-2008 Laia Martinez - Montserrat Rodés
Fotos d'Edu Barbero
Ver álbum Reproducir de diapositivas

Revista Parlada Num. 65: Montserrat Rodés i Laia Martinez

2008-02-28T01:00:00.000-08:00

Us conviden a compartir la presència i els versos de

MONTSERRAT RODÉS i LAIA MARTÍNEZ

Revista Parlada de l’Aula de Poesia de Barcelona
Nº 65 11 de març de 2008 / 19,30 h.

Espai d’art CINCÓMONOS.

Consell de Cent, 283 (entre Enric Granados i Aribau)

Montserrat Rodés (Barcelona, 1951) és redactora editorial i ha estat professora de tècniques editorials a l’Aula de Lletres de Barcelona. Ha publicat els següents llibres de poesia: La set de l'aigua (1991, Premi Miquel Martí i Pol 1990), Riu d'arena (1992), El temps fumeja (1993), Escrits en blanc (1995, Premi Miquel de Palol 1994), Interlínia (1999), Deleàtur (2002) i Immunitat (2005). Alguns dels seus poemes han estat traduïts al castellà, a l'anglès, a l'alemany i al txec. Ha estat antologada dins Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX (1999), a cura de Montserrat Abelló, Neus Aguado, Lluïsa Julià i Maria-Mercè Marçal; dins Contemporànies. Antologia de poetes dels Països Catalans (1999), a cura de Vinyet Panyella; dins Tenebra blanca. Antologia del poema en prosa en la literatura catalana contemporània (2001), a cura de Sam Abrams i dins Sol de sal. La nueva poesía catalana. Antología 1976-2001 (2001), traducció i edició a cura de Jordi Virallonga.

TRÀNSIT
Deambulen forasters
per carrers deshabitats.
Una fressa inconfessable
s’adhereix als llavis. (Des
del passat, s’allotgen hostes
a la casa que no hi és.)
[de Deleàtur]

Laia Martinez i Lopez (Berga, 1984) és traductora, intèrpret i escriptora de novel·les que mai s’acaben. La seva poesia, en català i anglès, es teixeix a partir de les mentides que ella mateixa s’explica per a creure’s que viu una vida més emocionant. Ha guanyat el premi Jocs Florals del Bages (2001, 2003) i darrerament ha publicat a la revista de poesia Pèl Capell. És autora del poemari inèdit L’abc de Laia Martinez i Lopez.

adúltera amb adolescent II

(...)

No goses arribar al final
i em demanes:
-Després del foc, de l’estaca,
del semen escampat...què resta?
-Cendres [i un bon merder!].
Jo les desaré a l’urna dels meus records,
en un poema. Tu, mentrestant, neteja.

(de L'abc de Laia Martinez i Lopez)

Imatges del recital d'Anna Ballbona & Jordi Boladeras

2008-02-18T02:04:00.000-08:00

El passat 12 de febrer vam trobar-nos amb l'Anna Ballbona i el Jordi Boladeras al Cincómonos, com sempre. Després de l'ajornament i els imprevistos, va ser un goig sentir finalment aquestes veus compromeses i virtuoses.

Els poetes van oferir-nos un recital on s'anaven intercalant els seus poemes, amb la rara connexió de qui comparteix la sensibilitat.

Al bell mig del recital, i després d'una bona estona lírica, Paco Cantero va presentar l'AnnaBallbona, com a poeta quàntica!, de qui va destacar la seva mirada poètica.

Tot seguit, J.A. Arcediano va presentar al Jordi Boladeras i va parlar de la multiplicitat dels seus registres poètics.

Després del recital, vam parlar de poesia. De com els poetes no acadèmics tenen una mirada pròpia. De com la intertextualitat és una manera de viure la quotidianeitat. De com la poesia ens fa entendre i apropar-nos.

Revista Parlada 12-02-08 Jordi Boladeras-Anna Ballbona
Fotos d'Edu Barbero
Veure àlbum Reproduïr diapositives

Un altre aperitiu

2008-02-02T13:34:00.000-08:00

DESPRÉS DE PARÍS

Després van venir Roma i Budapest i Amsterdam
i aleshores recorregué amb frenetisme,
atàvic deler íntim a l’ànima
que es desferma obeïnt
el tret de sortida més inescrutable,
no fos cas que s’hagués topat amb algú
que encara es recordés de raucar,
aquelles nits recorregué amb frenetisme
el seu membre.

COMPTA DIFUNTS

Tot va començar en les nits d’insomni.
Com un mussol postís, ja era gran,
sondejava les pampallugues dels records.
Primer dels vius, després dels morts.
I un cop va deixar enrere
tot l’arsenal de l’arca de Noè,
es va dedicar a comptar el nom i la casa dels difunts
que havia conegut en vida.
Ordenats per famílies i barris,
feia inventari d’un món d’ultratomba
que li subministrava fiblades i son.
Per les dilatades nits de vetlla hi discorria tothom.
Com més s’abraonava als detallats recomptes,
menys li costava dormir,
més aprop se sentia de les ombres
a qui havia vetllat,
eren moltes i ja era gran,
i més plàcid li va resultar el son.

(Anna Ballbona. Inèdits)

Per anar fent boca

2008-02-02T13:21:00.000-08:00

LOTERIES DE L'ESTAT

Un govern que promou els jocs d'atzar

és un govern que abandona a la sort

els administrats.

AUTORETRAT

Dues croses als ulls, la coroneta
a la clepsa i l'enyor d'alguna audàcia
que vaig fer de cadell. Ara em desplaço
com un gat vell. Només eriço el pèl
si veig la mort que em ronda l'arengada.

Jordi Boladeras
(La pell de l'aire. 2007)

Tornem a l'atac

2008-02-02T13:12:00.000-08:00

Tornem amb el promés nº 64 de la Revista Parlada. Rebrem, com teniem previst al desembre, als poetes Anna Ballbona i Jordi Boladeras. No us ho perdeu.

Suspensió Revista Parlada nº 64 amb Anna Ballbona i Jordi Boladeras

2007-12-10T14:43:00.000-08:00

Les muses, que són dolces però també entremaliades, han fet una maniobra d'escapisme i ens hem vist obligats a suspendre la Revista Parlada amb l'Anna Ballbona i el Jordi Boladeras (per causes alienes a l'Aula i als poetes). Aprofitarem el parèntesi nadalenc i demanarem als Mags de l'Orient (veritables especialistes en aquestes birgueries) que ens les portin de tornada per celebrar l'acte, si és possible, a la propera convocatòria, el dia dotze de febrer. Us mantindrem informats. Disculpeu les molèsties.

Revista Parlada num. 64: Anna Ballbona & Jordi Boladeras

2007-12-03T02:38:00.000-08:00

us conviden a compartir la presència i els versos dels poetes

Anna Ballbona i Jordi Boladeras

dimarts, 11 de desembre de 2007, a les 19:30h - Espai d'art Cincómonos - Consell de Cent, 283 (entre Enric Granados i Aribau)

JORDI BOLADERAS (Sant Vicenç dels Horts, 1960) ha publicat els llibres de poemes Versos dispersos [Premi de poesia Ciutat de Benicarló, 2003 (Brosquil, 2004)], Llibre d’arribades [Premi de Creació Literària Joan Ramis i Ramis de l’Ateneu de Maó, 2005], No ho sé [Premi de Poesia Joan Llacuna 2005 d’Igualada (Viena, 2006)] i La pell de l’aire [Premi de Poesia Goleta i Bergantí del Masnou, 2006 (Viena, 2007)].

ANNA BALLBONA PUIG (Montmeló, 1980) treballa com a periodista a El Punt de Barcelona i col·labora amb altres mitjans. Estudia Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Ha participat al cicle “Cony de poetes. Poesia jove amb diferencial femení”, a Cardedeu; Amb el grup Poetes de Granollers ha participat al muntatge “Íntim”, de poesia eròtica, al Teatre de Ponent (edicions 2000 i 2003), i que després va prendre forma de volum. També va participar a la carpeta “Fe de rates”. Col·labora en l’organització del Festival Primavera Poètica de la Garriga. Compta amb un recull de poemes inèdit, així com d’altres peces de creació, narratives o poètiques.

Imatges del recital Tesán & Crusellas

2007-11-22T13:22:00.000-08:00

Novament retrobats sobre la tarima de Cincómonos, acompanyats d’excel·lents poetes

...i acompanyats d’alguns amics que no van voler perdre’s aquesta nova cita amb la poesia

L’Agustí Crusellas va trencar el gel amb la seva poesia despullada i rotunda. Amb una dicció directa i conversacional, ens va oferir algunes de les seves breus i concentrades peces poètiques.

a veces me siento lejos
y como una puta
no quiero besarte en los labios
sino en la mejilla
como a una conocida
o a un hermano descuidado
tú lo notas sin saberlo
y buscas mi boca con más ímpetu
mientras yo intento distraerte
hablándote de otras cosas
y si me preguntas te miento
porque estos ratos
son como pequeñas traiciones
ratos donde sólo estoy yo
tú no estás invitada

L’Alberto Tesán, en un moment de la lectura, recitant poemes del seu llibre Piedras en el agua

DOMINGO

No creo en los milagros, pero a veces ocurre.

Mañana con resaca y el piso por fregar.

Mi amor está gritando maldito hijo de puta

Ojalá reventaras, y cosas de este tipo.

No hago caso, no escucho. Miro tras los cristales

el vuelo metálico de todas sus palabras.

Y pienso que podría matarla ahora mismo,

cogerla por el cuello y deslizar las manos

hasta su frágil cuello. Una leve caricia

dejaría otra vez las cosas en su sitio.

Y sería tan fácil como incendiar las calles

que aún nos reconocen, tan fácil como arder

en el silencio azul de una noche sin fondo.

Las buenas intenciones callaron para siempre.

Mi amor en la cocina escupiendo reproches

entre platos pringosos y botellas vacías.

Mi amor besando el suelo con el cuello partido.

Mi amor blanca, sin miedo, en el centro del mundo.

Y la vida es hermosa,y qué imbéciles somos

y qué cerca estuvimos de la felicidad.

Malgrat que sembli que Crusellas, Tesán i Arcediano s’arrenquen per fandangos o buleries, no és això, sino l’aplaudiment a l’Alberto Tesán, un cop finalitzada la seva intervenció.

Recital de poesia Tesán-Crusellas
Fotografies d'Edu Barbero
7-nov-2007 Ver álbum Reproducir diapositivas

Aclariment

2007-10-23T23:27:00.000-07:00

L'Agustí Crusellas resideix actualment a Jerez de la Frontera, tot i que passa llargues temporades a Buenos Aires, pel motiu que s'explica a la seva nota biogràfica.

Revista Parlada num. 63: Alberto Tesán & Agustí Crusellas - 7 de novembre de 2007 - 19:30h

2007-10-23T09:42:00.000-07:00

Imatges del recital Javier Carnicer & Paco Cantero

2007-10-23T08:20:00.000-07:00

L'espai Cincómonos va omplir-se un cop més de poesia, cervesa i amics.

J.A. Arcediano va presentar els dos poetes amb un discurs sobre els invisibles de la poesia actual i els poetes van oferir un recital a dues veus.

Javier Carnicer va llegir poemes del seu nou llibre Estuche de lijas:

BAJO CONTINUO

La perversa, la maldita pesadez de la caída: caer en el mundo nunca fue caer en buenas manos.

La tierra no es buen sitio para nadie.

Y nadie deja huellas en el cielo.

La gravedad se sube a la cabeza y no acaricia el pensamiento: andamos mareados, nos falla el equilibrio.

El cielo es un hogar donde no hay vida.

No hay vida para el hombre en las alturas.

Paco Cantero va llegir poemes en castellà del seu llibre Dies Lirae i en català del poemari De miracles i miratges:

HAIKUS DEL VAGÓ LLIT

[I]

Dorms al bressol
del tren no sents el ritme
del meu alè?

[II]

Veloç el somni
et portarà als meus braços
de matinada

[III]

Avances quieta

i dorms: Sóc jo qui corre

foll per la casa

Recital de Poesía Cantero-Carnicer

Fotografías de Edu Barbero

9-oct-2007 Ver álbum Reproducir diapositivas

Revista Parlada num. 62: Javier Carnicer & Paco Cantero

2007-10-15T04:13:00.000-07:00

Inauguració de la temporada de la Revista Parlada

2007-10-15T04:06:00.000-07:00

Aquesta nova temporada 07-08 de la Revista Parlada de l'Aula de Poesia de Barcelona volem inaugurar-la amb aquest blog, amb el qual volem oferir un espai d'informació i intercanvi sobre els nostres recitals i sobre els autors que ens visiten.