AULA DE POESIA DE BARCELONA i CINCÓMONOS
Us conviden a gaudir de la presència
i els versos
de
LAURA FERNÁNDEZ MAcGREGOR MAZA
a la Revista Efímera
de l’Aula de Poesia de Barcelona
Dilluns 10 de novembre a les 19.00 h
Amb la participació de
Cristina Fabregat (actriu)
Carolina Farrés (soprano)
Albert Gil (piano)
Espai d’art Cincómonos. Consell de Cent, 283. Barcelona.
LAURA FERNÁNDEZ MAcGREGOR MAZA va néixer a Mèxic Districte Federal. Els seus primers estudis els va fer als Estats Units, on va aprendre l’anglès al mateix temps que l’espanyol. Va ser professora, traductora i intèrpret simultània d’anglès i espanyol. Va estudiar per a educadora, rebent el seu diploma de mans de Rosaura Zapata, la iniciadora del sistema d’ensenyament preescolar a Mèxic. És lectora àvida i apassionada col·leccionista d’art. Actualment és empresària i es dedica també a impulsar i recolzar als artistes plàstics, especialment als que hi viuen a Morelos, l’estat on resideix. Ha publicat cinc llibres de poemes, tot i que el seu primer llibre va ser un recull costumbrista i amb dites mexicanes, publicat sota pseudònim. El seu conte Chincolo va donar nom al primer museu del món dedicat a l’art infantil, adreçat a la protecció del medi ambient. Aviat estrenarà a Mèxic D. F. la comèdia musical de la seva autoria El mundo dorado del hombre casado.
A la Revista Efímera de l’Aula de Poesia de Barcelona, la poeta mexicana llegirà alguns dels poemes del seu darrer llibre, Perlas de pasión y pensamiento II. Gaudirem també d’altres peces del llibre recitades per la rapsoda i actriu Cristina Fabregat, i de la interpretació d’alguns temes musicals per part de Carolina Farrés (veu) i d’Albert Gil (piano).
EL MUELLE O LA GAVIOTA
Hoy contemplo la marea baja
y me siento como esa playa:
todavía húmeda de ti,
sin embargo desolada.
La playa es gris.
Se asemeja a mi vida
incolora sin ti.
Las gaviotas revolotean desconsoladas
porque ayer el hombre destruyó
su última morada:
un viejo muelle.
No sé si soy
el muelle o la gaviota...
ABRAZANDO MI CAÍDA
Me incliné por mi balcón:
estatua blanca, rígida y desnuda.
Entregada a mi juego con la luna
que a los lunáticos desata.
Oí el canto del terciopelo ignoto
tan cerca como el parpadeo.
Un relámpago cuarteó mi escenario
desquebrajando en claroscuro mi silueta.
Cerré los ojos.
Fue libre mi caída.
Oí mi grito que rasgó el silencio...
Iba al lugar que conjeturan tantos necios
y pasan días enteros discutiendo.
Por segundos me fundía con la noche.
¿Imágenes?
Relámpago, silueta, vida.
Por fin me abandoné
abrazando mi caída.
Sombra bruna,
sin gloria, ni reproche.
Poemes inclosos al llibre Perlas de pasión y pensamiento II
