Aula de Poesia de Barcelona Revista Parlada

dilluns, 26 d’octubre del 2009

IMATGES DE LA REVISTA PARLADA Nº 71, OCTUBRE 2009, AMB ROSER AMILLS I IVAN TUBAU

El passat 14 d'octubre Roser Amills i Ivan Tubau van ser els nostres convidats a la Revista Parlada de l'Aula de Poesia de Barcelona, a la seva edició nº 71. Des d'aproximadament tres quarts de vuit la poesia es va fer present a Cincómonos, on les veus d'Amills i Tubau es van alternar en una vetllada poètica càlida i emocionant. Us deixem algunes instantànies de la seva visita.

Iván Tubau [Barcelona, 1937].

Va viure dos anys a Gelida, cinc a França, un a Itàlia, nou a Madrid, mig a Anglaterra i mesos, setmanes o dies a altres llocs d’Europa, Amèrica i Àfrica. L’any 1970 retorna a la seva ciutat natal. Doctor en filologia francesa i graduat en art dramàtic i periodisme, ha estat, entre moltes més coses, professor universitari. Autor bilingüe, ha publicat diversos llibres de poesia: Domicilios transitorios (1984); Les ostres i el vi blanc (1987); Vendrán meses con erre (1991); Quatre exercicis físics de metafísica (Premi Enric Ferran de poesia catalana 1991); La quijada de Orce (1997); l’antologia Poesia impura (1998) i el seu últim poemari, Semen (2004). Poeta “incòmode”, com el va qualificar Pere Gimferrer, l’obra d’Iván Tubau apareix com una de les més vibrants, autèntiques, lúcides i inquietants de la poesia peninsular actual. Els seus poemes, una explosió de vitalitat creativa, aconsegueixen impactar, commoure o irritar al lector, que no pot deixar de sentir-se implicat en la paraula irònica, sàvia, feridora i precisa del poeta.

Roser Amills [Algaida, Mallorca, 1974].
Filòloga Romànica per la Universitat de Barcelona, periodista i escriptora. Ha publicat els llibres de poemes Uno solo, por favor (Calambur Editorial, Madrid, 1998, 1er Premio de Poesía de la Universidad Politécnica de Madrid) i Lais per amants distingits i altres paraules (Abadia Editors, Vilobí d'Onyar, 2004). Ha participat en diversos recitals de poesia, ha organitzat i coordinat cicles de recitals, ponències i trobades; ha participat en l’elaboració de catàlegs d’art, revistes i d’altres publicacions, ha comisariat exposicions i ha estat lletrista del grup indie Senyors tranquil.

EL HOMBRE QUE FUE VIERNES

Un día me contabas
como quien cuenta un cuento
la historia de aquel hombre
rubio y de ojos azules
que bajaba los viernes
de sus altas montañas
para hacerte el amor
y volvía a marcharse.

[Iván Tubau. De Vendrán Meses Con Erre. 1991]

NO ERES LO QUE DICES

Lo que eres me distrae de lo que dices.
PEDRO SALINAS

Lo descubrí hace años en Ibiza: no eres
la que habla conmigo como las profesoras,
la que dice palabras como estratigrafía,
sobredimensionar y propósitos lúdicos,
sino la que recorre mis recovecos tibios
con una mano sabia y amable siempre húmeda,
la que impregna mi lengua con sus zumos secretos,
la que gime muy suave, la que grita muy fuerte.

[Iván Tubau. De La quijada de Orce. 1997]

Las primeras obras
fueron elevadas;
hoy, groseramente histórica,
mi boca sólo clama
por tu amor.

El cielo amarillea, azulea, enrojece,
tus ojos se perfuman,
todo eso es el cariño,
incluso los lazos,
pero uno se ve envejecer fragilísimo
y sabe que no durará eternamente
y llegan las prisas
en un despliegue
exacto
de asertos saltadores de cornisas.

Me atenaza el cuello
el nudo apretado de tu distancia
esa forma de no mirarme,
mortalísima llaga
elevada congoja:
sé que ya algo desnuda bajo el vestido
preguntas sin decir nada.

[Roser Amills. De Uno solo, por favor. 1998]

podeu trobar el video del recital a l'adreça següent:

http://vimeo.com/7113819

diumenge, 13 de setembre del 2009

IMATGES DE LA REVISTA EFÍMERA. SETEMBRE 2009

El passat dia 9 de setembre, tal com haviem anunciat, vam rebre com a convidats, a la Revista Efímera, José Peral Jiménez (Scotta) i Cristóbal Carrasco Bermudo (Ask), acompanyats a la guitarra per Francisco Jiménez Escribano (El Curro). Cincómonos es va omplir d'energia poètica i de musicalitat gràcies a l'escalfor dels versos dels nostres convidats i a la força de la guitarra d'El Curro, que va alternar melodies flamenques amb blues i d'altres estils en l'acompanyament de la poesia de tots dos autors. Màgia i duende per a una vetllada inoblidable. Us fem cinc cèntims, a través d'algunes imatges del recital, i deixem una petita mostra de l'obra dels poetes.

d'esquerra a dreta: El Curro a la guitarra, Scotta i Ask

El Curro, concentrat, a punt d'arrencar-se

Scotta, introduint-nos a la seva poètica

A la recerca dels versos inaugurals

Scotta, en acció, acompanyat per El Curro,
sota l'atenta mirada d'Ask

Ask entra en acció, amb una primera
ronda de poemes

Ask, en un dels moments de més intensitat

Cap a l'ecuador de la vetllada
El Curro ens ofereix un solo, amb aire flamenc

Torna a sentir-se la veu d'Scotta

Ask, atent a la intervenció del seu
amic i company, Scotta

Més rondes i més versos. La paraula neix alternativament
de les veus d'Scotta i Ask

Arribem al final de la vetllada.
Per nosaltres també ha estat un plaer, amic Ask

¡Humano, nunca nazcas!

V. Aleixandre

Es fácil olvidar que quise tanto

con tanta cicatriz como maestro,

yo tengo el corazón muy a la mano

y enfermo de medir ya metro y medio.

Ese cabrón cultiva el desengaño,

pero es fiel como una uña o un pelo,

siempre que yo lo he desgajado,

después, ha vuelto a crecer de nuevo.

Por eso, antes de ayer, sin más reparo

que estar de tanto amor hasta los huevos,

tomé un cuchillo grande y afilado

y de un tajo fugaz pero certero,

corté, como se corta, por lo sano

y eché mi corazón, vivo, los perros.

Si piensa, tendrá angustia.
Si duda, tendrá locura.
Si siente, tendrá soledad.

Eduardo Galeano

En mi cuerpo siembro alambradas
de espino, para defenderme
de los gusanos que me atacan.
Desde el pubis hasta el pecho
sólo me crecen asfódelos
y de vez en cuando haramagos
que me alegran mis decrépitas
primaveras de plástico,
pero nada de armamentos,
ni pistolas, ni cuchillos,
ni un simple misil peniforme
que asuste a mis enemigos,
cada vez más de uniformes
vestidos y agradecidos.
En mi cuerpo apago candelas
y enciendo otras,
aro la tierra y esparzo escombros,
vomito inviernos,
engullo veranos,
doy cualquier cosa por ser de piedra
porque no me aclaro,
yo vivo en el miedo
y no sé si mi cuerpo es mi tumba
o mi tumba mi cuerpo.

También en primavera mueren los cisnes

Charles Bukowski

Yo, Vladimir Maiakovski,
yo, Rimbaud
y nada más.
Yo, mejor muerto,
y Emily Dickinson
viendo mi entierro pasar.

[Scotta. De Yo, Rimbaud.]

POR AQUELLOS AÑOS

Por aquellos años llevaba el cabello largo enmarañado

Con sueños que luego apenas se cumplieron.

Era un iluso como cientos de ilusos que cruzan la calle

a ciegas, un héroe presumido y cobarde.

Pensaba entonces en la poesía más que en el sexo,

Y tenía la seguridad de comprender mejor

Un poema de Rimbaud que la teoría lingüística de Chomsky;

Los días pasaban sin darme cuenta desde mi ventana

Ensimismado en la lectura de Crimen y Castigo,

O literalmente enganchado a los versos de Luis Aragón.

Me pesaba más el cuerpo que la culpa,

Y eran tantas la tristezas que forzaba al día

Como veces visitaba al retrete.

Presentía al verso antes de ser verso,

Y el poema no tenía entonces ni la más mínima importancia.

Mis amigos me miraban de reojo,

Sentenciando una vida sin vida, sin línea marcada,

Sin río ni mar donde morir,

Mientras brindaban los duros trabajos como victorias falsas

y besaban a sus respectivas novias a fuerza de tornillo.

Mis padres caían en la cuenta de amarse

A veces cuando era demasiado tarde

Y mis hermanos llevaban vidas dispares,

Mas todos dormíamos como felices bajo el mismo techo.

Por aquellos años uno no presiente el engaño como parte del día,

Y ante la adversidad no había más escapatoria que una sonrisa

Aunque uno no supiera realmente si era fingida.

[Ask]

Tan solo quieren minarnos las entrañas

con excrementos, lapidarnos los ojos

frente al televisor, conducirnos con infrarrojos

al desperdicio, fusilarnos de metralla

por el páncreas…

Una sola voz sin tu debida cuenta

permanece inmensa a pesar de todo.

En sus paredes la memoria retumba

a golpes de timbal de guerra,

a sed de rabia seca.

Allá permanecen los héroes,

encerrados en vitrinas de museos

con camisas de fuerza

donde las sombras descansan

sobre lechos de libros empolvados.

Tan solo buscan amordazarnos el corazón

a base de hipotecas, encadenarnos con púas

a un bostezar infinito, y morir, morir

sin la dicha de haber vivido.

Soy una sola voz que no tiene nombre,

ni fuerza, ni alma alguna,

para levantar esta condena.

Allá siguen los héroes

con la desdicha entre sus huesos

de no poder clamar victoria

en este presente incierto

porque el presente no es cosa de uno,

sino cosa de cientos.

Por calles que eran días

no buscaba el sol, ni el incendiario cosmos,

ni siquiera una esquina para prostituir al tiempo.

Tampoco era necesario el verso ni engrandecer la existencia,

o caer acaso en la fatiga del pensamiento.

Era simplemente cruzar sin mirar apenas,

desafiante en todo momento,

aunque sin el deseo de una posible desgracia.

La ciudad era inmensa,

con estaciones que pasan,

con veranos sedientos en postales de sirenas,

con la boca del metro,

con una vía láctea de neón

bajo el suelo,

bajo el asfalto…

El amanecer entonces no importaba nada como tampoco importa ahora.

Alguien me llamaba de vez en cuando

para llamar también de vez en cuando a alguien

descubriendo quizás la humillación propia de uno mismo.

Por calles que eran días no había nada,

la ciudad reptaba

con sus ruidos de ascensor viejo,

de vientres desalojados,

pensando quizás

en caminos nuevos donde asediar a una nueva sonrisa.

Por calles que eran días yo no era un presente

sino un secuestro sin esperanza de rescate,

pero eso sí, desafiante en todo momento,

con pistolas entre las cejas, por si las moscas.

[Ask, de Memorias de Acanto]

dissabte, 5 de setembre del 2009

REVISTA EFÍMERA DE L'AULA DE POESIA DE BARCELONA. 9 de setembre de 2009.

us conviden a la

REVISTA EFÍMERA

de l’Aula de Poesia de Barcelona

amb la participació d’

Dimecres 9 de setembre. 19.30

Espai d’art Cincómonos

Consell de Cent, 283. Barcelona

Coordinat i presentat per J. A. Arcediano.

José Peral Jiménez (Scotta) nascut a Campillos, Málaga, l’any 1962, és poeta, narrador, dramaturg i compositor. La música constitueix una presència constant i imprescindible a la seva vida, que ha derivat en contactes i col·laboracions amb diversos grups de rock, cantautors i cantaores, alguns dels quals fan servir els seus versos com a matèria prima de les seves composicions. Fou membre fundador del grup DDT, vocalista als seus inicis i lletrista al llarg de tota la trajectòria del grup. Des de 1998 ha presentat la seva poesia acompanyat a la guitarra per diferents artistes (Paco Guerrero, Remvives, Pepa Niebla i en l’actualitat per Francisco Jiménez Escribano, El Curro). Forma part de l’Academia Iberoamericana de Poesía, mitjançant el seu capítol malagueny. Practica la poesia com a eina de lluita, com a crit de protesta, tot i que també s’expressa en altres registres, com la poesia amorosa. Ha publicat, en poesia, els llibres Yo, Rimbaud; El taller de las campanas; Los cuernos del diablo; La rebelión de los niños muertos; De las sombras a la violencia; El día que amanezca; ¡Agua! i Diario de un mes de enero.

Francisco Jiménez Escribano (El Curro)

Nascut a Campillos l’any 1988, va iniciar la seva relació amb la guitarra als vuit anys, i dos anys després, de la mà de J. Carlos Jiménez Lérida, va començar a orientar-se cap al flamenc. L’any 2000 va ingressar al Conservatorio de Campillos, complementant els seus estudis acadèmics amb el contacte amb el flamenc del carrer mitjançant El Soli. Ha format part de diferents comparses de Málaga i Campillos. Des de 2006 comparteix escenari amb Scotta, treballant en la fusió de poesia i flamenc. L’any 2008 han participat junts en la gravació d’un CD benèfic, Proyecto Múltiple, per a l’Asociación de Esclerosis Múltiple de Campillos, amb el tema Otoño en Manhattan. Des de 2007 continua els seus estudis de manera autodidacta, a la vegada que s’endinsa en altres estils com el Blues i el Rock and Roll. l’any 2008 entra a formar part del grup de Rock DDT com a baixista i de l’orquestra Tropical Sound com a guitarrista, a la vegada que funda el grup de flamenc-fusió Changüay, a càrrec de la guitarra i la música. Col·labora com a guitarrista i baixista a la gravació del disc Hechizos de colores del grup alacantí de flamenc-fusió Caramala. Actualment reb classes del guitarrista flamenc J. Juan Pantojas i treballa conjuntament amb el cantaor Pepe el Pelúo.

Cristóbal Carrasco Bermudo (Ask)

Campillos, 1977. Ha format part des de molt jove de la companyia dramàtica Savia Nueva i ha col·laborat amb la ràdio Onda Cálida. Amb el seu company, gran amic i poeta J. P. J (Scotta), que li obrí les portes del món de la poesia, va codirigir Espejos de Soledades, programa de ràdio dedicat al gènere poètic, així com el certamen anual de José María Hinojosa, al qual apareixen les seves primeres aportacions poètiques. Però serà a la universitat malaguenya on el poeta trobarà el marc propici per a encetar la seva pròpia veu. Estudia Filologia Hispànica i participa activament en certamens literaris, sobre tot en nombrosos recitals de diversa índole. Apareixen alguns poemas publicats a la revista filològica La pluma y el tiempo, de La rebelión de las sombras, obra inacabada. Finalitza els seus estudis l’any 2003 i comença una nova vida a Catalunya. És autor, entre d’altres, de les obres Memorias de Acanto, Fiebres, Premonición de los espacios i l’esmentada La rebelión de las sombras. Actualment alterna la seva residència entre Cadaqués i Barcelona.

No hi falteu. Esperem compartir amb tots vosaltres aquesta vetllada poètica.

divendres, 4 de setembre del 2009

REVISTA PARLADA Nº 70. ABRIL 2009

Després d'un parèntesi involuntari, la Revista Parlada va tornar a l'abril amb un dels poetes més interessants del panorama nacional, Sergio Gaspar, que va estar acompanyat per Miguel Ángel Cabrera, com a poeta presentat. Sergio Gaspar va llegir poemes del seu darrer llibre, publicat recentment, Estancia (DVD ediciones, 2009). Cabrera va deixar una mostra de la seva poesia, encara inèdita. Una agradable vetllada poètica i una xerrada amena i molt instructiva amb els autors. Deixem constància de la seva visita amb algunes imatges.

A la tarima de Cincómonos, d'esquerra a dreta
J. A. Arcediano, M. A. Cabrera i Sergio Gaspar

diumenge, 25 de gener del 2009

IMATGES DE LA REVISTA PARLADA, Nº 69

El passat 10 de desembre vam rebre com a convidats a la Revista Parlada a RAQUEL CASAS i JOAN CARLES GONZÀLEZ PUJALTE, dos poetes de diferents procedències, geogràfiques (la Raquel de Vilanova i la Geltrú i el Joan Carles de Mataró) i estilístiques. Tot i així, conflueixen, de vegades, en alguns temes i en la seva manera de dirigir la mirada cap als fets de l'existència. Va ser molt agradable pels que ens vam donar cita a Cincómonos, escoltar les seves veus poètiques i les seves opinions, en una trobada intensa i gairebé íntima, de la qual ens queden aquestes imatges.

[El recital es va convertir en una mena de tertúlia poètica, on es van alternar les lectures, els comentaris dels autors i les opinions i reflexions dels presents]