dissabte, 24 de gener de 2009

REVISTA EFÍMERA DE L'AULA DE POESIA DE BARCELONA

AULA DE POESIA DE BARCELONA i CINCÓMONOS

Us conviden a gaudir de la presència

i els versos

de

LAURA FERNÁNDEZ MAcGREGOR MAZA

a la Revista Efímera

de l’Aula de Poesia de Barcelona

Dilluns 10 de novembre a les 19.00 h

Amb la participació de

Cristina Fabregat (actriu)

Carolina Farrés (soprano)

Albert Gil (piano)

Espai d’art Cincómonos. Consell de Cent, 283. Barcelona.


LAURA FERNÁNDEZ MAcGREGOR MAZA va néixer a Mèxic Districte Federal. Els seus primers estudis els va fer als Estats Units, on va aprendre l’anglès al mateix temps que l’espanyol. Va ser professora, traductora i intèrpret simultània d’anglès i espanyol. Va estudiar per a educadora, rebent el seu diploma de mans de Rosaura Zapata, la iniciadora del sistema d’ensenyament preescolar a Mèxic. És lectora àvida i apassionada col·leccionista d’art. Actualment és empresària i es dedica també a impulsar i recolzar als artistes plàstics, especialment als que hi viuen a Morelos, l’estat on resideix. Ha publicat cinc llibres de poemes, tot i que el seu primer llibre va ser un recull costumbrista i amb dites mexicanes, publicat sota pseudònim. El seu conte Chincolo va donar nom al primer museu del món dedicat a l’art infantil, adreçat a la protecció del medi ambient. Aviat estrenarà a Mèxic D. F. la comèdia musical de la seva autoria El mundo dorado del hombre casado.

A la Revista Efímera de l’Aula de Poesia de Barcelona, la poeta mexicana llegirà alguns dels poemes del seu darrer llibre, Perlas de pasión y pensamiento II. Gaudirem també d’altres peces del llibre recitades per la rapsoda i actriu Cristina Fabregat, i de la interpretació d’alguns temes musicals per part de Carolina Farrés (veu) i d’Albert Gil (piano).


EL MUELLE O LA GAVIOTA


Hoy contemplo la marea baja

y me siento como esa playa:

todavía húmeda de ti,

sin embargo desolada.

La playa es gris.

Se asemeja a mi vida

incolora sin ti.

Las gaviotas revolotean desconsoladas

porque ayer el hombre destruyó

su última morada:

un viejo muelle.

No sé si soy

el muelle o la gaviota...



ABRAZANDO MI CAÍDA


Me incliné por mi balcón:

estatua blanca, rígida y desnuda.

Entregada a mi juego con la luna

que a los lunáticos desata.

Oí el canto del terciopelo ignoto

tan cerca como el parpadeo.

Un relámpago cuarteó mi escenario

desquebrajando en claroscuro mi silueta.

Cerré los ojos.

Fue libre mi caída.

Oí mi grito que rasgó el silencio...

Iba al lugar que conjeturan tantos necios

y pasan días enteros discutiendo.

Por segundos me fundía con la noche.

¿Imágenes?

Relámpago, silueta, vida.

Por fin me abandoné

abrazando mi caída.

Sombra bruna,

sin gloria, ni reproche.


Poemes inclosos al llibre Perlas de pasión y pensamiento II

1 comentari:

uknowme ha dit...

Harry, Ron, and Hermione stared at one another, stunned. Then they joined in with the applause, which was tumultuous at the Gryffindor table in particular. Harry leaned forward to see Hagrid, who was ruby-red in the face and staring down at his enor¬mous hands, his wide grin hidden in the tangle of his black beard.
“We should’ve known!” Ron roared, pounding the table. “Who else would have assigned us a biting book?”webhostingpoker facebook